• Héctor Gómez

Carretera i manta


Si hi ha quelcom que uneix els tres llargmetratges dirigits fins al moment per Chloé Zhao —Songs My Brothers Taught Me (2015), The Rider (2017) i Nomadland (2020)— podria ser la presència, i la importància en la trama, dels grans espais oberts. Com si el vast paisatge de les prades del centre dels Estats Units fóra el contrast natural de la populosa Pequín en la qual la directora es va criar, sempre somiant amb substituir l'enrenou, la pol·lució i el soroll per la promesa de llibertat que ofereix un horitzó límpid i inabastable.


Es diria que l'espai natural exerceix al cinema de Zhao, paradoxalment, un contrast entre llibertat i opressió. Un no-lloc que és al mateix temps una presó a l'aire lliure, de milers d'hectàrees de superfície, on els personatges estan atrapats, encara que siga més en un sentit metafòric que literal. En The Rider, un accident quasi mortal privava al seu protagonista de poder exercir la seua professió —muntar a cavall als rodeos—, i en Nomadland el seu personatge principal emprén un viatge a cap part, una fugida cap avant on el pes de l'equipatge no està tant en el maleter de la seua furgoneta com en el propi interior de la protagonista.


Inspirada en País nómada, el llibre de no ficció que va escriure Jessica Bruder després d'un peregrinar de més de tres anys acompanyant a aquelles persones que havien decidit —moltes vegades obligades per les circumstàncies— portar una vida itinerant, Nomadland es val únicament de dos actors professionals i un bon grapat de persones reals per a traçar, en un to molt pròxim al documental, un relat creuat de vides marcades per la precarietat i el rebuig (mutu) a un sistema caníbal que dia rere dia va acumulant cadàvers en les cunetes. Com ja fera en les seues pel·lícules anteriors, Chloé Zhao part d'un fil argumental mínim per a simplement acompanyar als seus personatges, com amb un cert pudor d'entremetre's en les seues vides, i que siguen ells qui van traçant el seu propi camí.


Fern (Frances McDormand), personatge creat específicament per a la pel·lícula, és una dona que, després de la mort del seu marit i d'haver perdut la casa en la qual vivien en tancar l'empresa, emprén un camí incert en la seua furgoneta camperitzada, exercint treballs temporals i topant-se de tant en tant amb xicotetes comunitats itinerants de nòmades amb les quals entaula una relació més o menys estable. Però prompte descobrim que el que uneix a Fern amb aquestes persones és simplement la circumstància de viure en una furgoneta, perquè a diferència d'aquelles, la decisió de Fern no té tant a veure amb la voluntat de viure una vida nòmada com amb suportar el seu propi duel. Així, el seu personatge sembla atrapat en una espiral interminable, condemnat a errar pels estats de l'Oest Mitjà guanyant-se el pa com bonament puga, sense més al·licient que poder trobar un bon lloc per a aparcar la seua furgoneta i prendre's un café calent. Fern és, en definitiva, el contrari perfecte a la Mildred de Tres anuncios en las afueras (Three Billboards Outside Ebbing, Missouri, Martin McDonagh, 2017). En aquesta, Frances McDormand era la voluntat personificada, un personatge actiu i decidit a tot per esclarir les circumstàncies de la mort de la seua filla. En Nomadland, però, el seu personatge sembla haver-se rendit a la resignació.


No obstant això, al mateix temps, Nomadland ofereix també un sensible retrat d'aquelles persones expulsades per la inhumana maquinària capitalista, i a les quals la immensa geografia dels Estats Units ofereix almenys una oportunitat de viure en els marges. Una vida dura i plena de privacions, però que també proporciona en moltes d'elles un sentiment de comunitat, de pertinença i de suport mutu que els ajuda a suportar la seua precarietat. Fern, per part seua, sembla viure com ells però no amb ells, en una soledat triada que li impel·leix a estar en continu moviment, perquè els records (i la nostàlgia) són una cosa que no es deté per molt que s'apague el motor i el nostre únic sostre siguen les estreles.