• Abel Campillos

Takeshi Kitano: el yakuza amo del castell

Era un dissabte o un diumenge al matí quan arruixant per les cadenes especialitzades de pagament em trobe en Comedy Central un programa anomenat Takeshi’s Castle Thailandia (2014). El format és un clàssic de la televisió matinal espanyola, i és que es tracta d'una nova versió del programa d'origen japonés que ací coneixíem com a Humor amarillo (1990 i 2006).


El títol triat per a aquesta nova versió respecta l'original Takeshi’s Castle (Fūun! Takeshi-jō, 1986-1990) que ací a Espanya es canvià amb un cert tuf racista. Recordeu com réiem quan espentaven a un pobre japonés i ploràvem del riure amb el xino Cudeiro? No ens ho tinguem en compte, era una altra època. Però qui és aqueix tal Takeshi que interpretava a l'amo del castell?

Takeshi Kitano, a qui veiem assegut a la dreta vestit amb un excessiu quimono blau, és un còmic japonés que, al costat del seu company, es dedicava a fer el mateix que feien els dobladors en la nostra versió pàtria (Juan Herrera Salazar i Miguel Ángel Coll en la primera emissió, i Fernando Costilla i Paco Bravo en la segona): burlar-se de tots els participants per als qui era un honor que Kitano fera un comentari sobre ells en la televisió nacional.


I és que parlar de Takeshi Kitano és parlar de l'olimp dels còmics japonesos, censurat en multitud d'ocasions per burlar-se de totes les capes de la societat nipona. Les seues expressions i la seua manera accelerada de parlar ho converteixen en tota una icona cultural al país.

El programa, a través dels seus variats personatges i proves, es burlava de l'estructura social japonesa, sent molt més que un concurs de proves físiques. (En YouTube es pot trobar algun programa narrat pel propi Takeshi subtitulat a l'anglés, però hi ha una diferència cultural molt àmplia i és difícil entendre les bromes que intuïsc fan referència a personatges i costums del dia a dia).


Després d'aquest colp de nostàlgia i una xicoteta promoció a Comedy Central, us estareu preguntant què té a veure això amb una revista de cinema i sèries. Em regale posar una última referència i us explique com aquest humorista passa a convertir-se en un dels millors directors del Japó -en 1997 gana el Lleó d'Or de Venècia-, i com acaba dirigint una de les millors trilogies sobre el crim organitzat mai fetes.


Els més obsessos del programa recordaran que durant una temporada Takeshi va desaparéixer i va ser substituït per un cabut al qual ací, especialment inspirats, el vam conéixer com Takeshi Júnior.

A què es va deure aquesta absència del programa? En 1989 Takeshi anava a protagonitzar la pel·lícula Violent Cop (Sono otoko, kyōbō ni tsuki, 2008) però el seu amic i qui anava a ser director, Kinji Fukasaku, va contraure una malaltia. Així, amb els diners invertits en la producció i amb la intenció que no es perdera, Takeshi Kitano es va posar als comandaments de la pel·lícula, que va ser rebuda amb aplaudiments entre la crítica i amb moderació en taquilla. Però la llavor per la direcció ja havia germinat en el talentós còmic, i especialment per les històries de yakuzas.


El cinema de yakuzas és un subgènere japonés que sempre ha existit. La Yakuza és com es coneix al crim organitzat, a la màfia al país del sol naixent. Després de la Segona Guerra Mundial i fins al final dels anys 80, la Yakuza era el pa de cada dia del poble japonés fins al punt que s'estima que va arribar a haver-hi més de 100.000 membres en actiu. Aquests lligaven molt bé amb l'ètica japonesa que els draps es llavaven dins de casa, i si bé cometien delictes, també actuaven de policia evitant que hi haguera problemes en els barris treballadors, augmentant la fama de país ultra cívic.


El cinema reflectia això convertint-los en samuráis moderns, herois marginals la lluita interna dels quals alternava entre rescatar a la seua estimada o respectar al clan. Ultranacionalistes i fervents seguidors de les tradicions, no dubtaven a tallar-se els dits si ofenien a un superior, o es tatuaven per complet l'esquena amb el símbol del clan (els tatuatges continuen sent estrictament estigmatitzats al Japó actual). Perdedors de la Segona Guerra Mundial que volen recuperar la grandesa de l'imperi i rebutjar l'ocupació americana.


Després que en els 80 explotara la bambolla japonesa, es va comprovar que la Yakuza havia estat involucrada en grans estafes amb ressonància internacional, i que aqueixos préstecs que van atorgar tan fàcilment els anava a reclamar ara amb violència. Als ciutadans ja no els va semblar tan bé la influència d'aquests grups, i amb manifestacions i pressions van aconseguir que la policia posara cartes en l'assumpte. Això, al costat de l'arribada d'El padrino (The Godfather, Francis Ford Coppola, 1972), fa que la mirada del cinema cap a aquests siga molt més escèptica i realista.


Els yakuza que sobreviuen a l'explosió de la bambolla s'involucren cada vegada més en estafes econòmiques i borsàries i s'allunyen de l'extorsió, la droga o la prostitució a nivell industrial que havien aconseguit. Aquesta Yakuza envellida i sense els valors dels quals tan orgullosos se sentien és la que retrata Takeshi Kitano en la trilogia d'Outrage (Autoreiji, 2010,2013,2017)


Ja quasi en el final de la seua carrera, i després de 20 anys sense cinema de yakuzas, decideix donar-li un últim repàs al que va ser història del país i que ara és quasi una paròdia del que va ser.


No és una comèdia ni una paròdia a l'ús, no està forçada per a fer riures i cal entendre que quan parlem d'humor es tracta de subtileses: la vestimenta i el pentinat ochentero dels alts càrrecs de l'organització, la gran diferència entre aquests, que viuen encara en una època analògica i obsessionats amb demostrar el seu valor tallant-se el dit, mentre per a entretindre's perden els diners en les seues pròpies estafes, i les noves generacions que parlen de bossa i estafes electròniques passant dels caps que s'enfaden entre ells amb exagerats crits i escarafalls característics dels yakuza.


El detonant de les pel·lícules en si és ridícul, i la seua repercussió s'estén a través de les tres pel·lícules, confonent no sols a l'espectador sinó als propis personatges que van traint-se els uns als altres per escalar llocs i per aqueixa falsa idea de l'honor, mentre que la policia va cobrant suborns per ajudar-se a trair-se. Una organització centenària que s'està destruint a si mateixa.


Amb aquestes dades de contextualització serà suficient per a entendre aqueixos matisos de les pel·lícules, però el que les fa tan especials, entretingudes i dignes de veure's és que aporta una visió i una temàtica diferent sobre el subgènere de la màfia al qual estem plenament acostumats en occident, i li afig el toc Kitano.


I és que la presència de Kitano en les decisions formals de les pel·lícules és innegable des del moment en què és protagonista, director i muntador. I en elles es veuen les característiques principals del seu cinema, com el tall brut després d'una violència molt explícita i excessiva, plans molt bells i fixos, preses llargues i quasi sense moviment i uns sons excessius respecte a la realitat.


Acostar-se a aquesta trilogia pot ser un bon primer pas per a interessar-se pel cinema japonés, el cinema de yakuzas i la figura de Takeshi Kitano.


Al torró!






La luz contra la pantalla

Revista Luciérnaga   Cine, Series y más.