• Irene Subiela

D'il·lusió també es viu


Ambientada als anys 70, Explota Explota (Nacho Álvarez, 2020) intenta retratar la censura franquista en la televisió a través de les vivències de María (Ingrid García-Jonsson), una jove que deixa plantat al seu nuvi italià en l'altar i en tornar a Espanya intenta obrir-se camí com a ballarina en la televisió amb poc més que entusiasme i personalitat.


Explota Explota sembla el que és: una pel·lícula lleugera i simpàtica sense més pretensions que entretindre i fer passar una bona estona. I és que qui espere emportar-se una gran sorpresa amb aquesta pel·lícula eixirà decebut, ja que cap dels seus elements es caracteritza per la seua originalitat. Els colors pastel de la pel·lícula emprats per a crear un ambient dolç i alegre són encertats, i casen amb el to que se li vol fer a la pel·lícula, però ja l'hem vist moltes altres vegades. A nivell argumental, no deixa de ser la clàssica història de xica que coneix a xic i s'enamoren sense saber res de l'altre, amb les seues consegüents decepcions i malentesos.


Perquè, no ens enganyem. Encara que en tot moment la cinta intente reflectir la censura en televisió, la veritat és que li podrien haver tret més suc i fer una vertadera crítica del tema, però es queda en una simple excusa per a poder fer uns quants acudits i convéncer-nos que María és una xica rebel que lluita contra el que s'estableix. En aquest sentit, la pel·lícula camina en equilibri entre la vertadera comèdia i la ridiculesa (té uns pocs moments en els quals no saps si riure't o sentir vergonya), encara que són més els bons moments que aquestes patinades.


Els números musicals també es perceben una mica pobres en proposta escènica i falta de força per part de la protagonista, encara que finalment queden ben resolts gràcies, sobretot, a la labor dels ballarins (qualsevol persona que veja habitualment els programes musicals de la nostra televisió reconeixerà a la gran majoria d'ells, treballant de plató en plató). Una excepció és el número de "Lucas", que és el que més em va agradar, ja que planteja un interessant joc amb les ombres i les llums de neó del metro de Madrid.


Però la que no necessita a ningú per a alçar per si mateixa els seus moments musicals sense ser cantant ni ballarina és Verónica Echegui, que és la vertadera estrela d'Explota Explota. L'actriu compensa amb escreix la falta de carisma entre els dos protagonistes, i és que els moments en els quals ella apareix són els que més es gaudeixen. Sobra esmentar també la labor de Natalia Millán, encarnant a una estrela de la televisió que ha aprés com fer que res ni ningú li apague la llum. Quan ella apareix amb les seues ballarines realment et transporta a La hora de Raffaella Carrá.


En conclusió, és una pel·lícula que es pot gaudir sempre que no vages amb grans expectatives. És més aviat una comèdia romàntica adornada amb cançons de Raffaella Carrá i amb molts homenatges a la cultura popular espanyola que, vista des d'aqueixa perspectiva, sí que aconsegueix contagiar-te el seu entusiasme i energia. Per part meua, vaig aconseguir gaudir-la i em va arrancar més d'un riure, i és una d'aqueixes pel·lícules que segur que no m'importarà revisitar en un futur quan necessite una bona dosi de positivitat.

La luz contra la pantalla

Revista Luciérnaga   Cine, Series y más.