• Revista Luciérnaga

La Mostra de València: Dia 1



La secció oficial de l'edició número 35 de La Mostra de València comença amb Mosquito (Joao Nuno Pinto, 2020), i en la mateixa sinopsi oficial ve la clau: "Un viatge al cor de les tenebres". I és que Mosquito és una nova reinterpretació del llibre, convertit pràcticament en un mite atemporal, Heart of Darkness (El corazón de las tinieblas, 1899) de Joseph Conrad. En aquest cas la pel·lícula conta la història d'un soldat portugués de la primera guerra mundial a Moçambic el qual, després d'una malaltia, decideix tornar amb el seu escamot, que li du algunes setmanes d'avantatge de la seua posició.


A aquesta aventura no li falta cap dels elements típics de la llegenda. En el seu viatge als inferns es trobarà amb el general desencantat per la guerra que ha format el seu propi exèrcit, la trobada amb els salvatges natius, el guia espiritual o els terrors en aparença màgics que habiten a la selva.


La fotografia fosca i plena de contrasts i els sons selvàtics claustrofòbics són els dos grans punts forts d'una pel·lícula que, de vegades, pot resultar carent d'emoció per basar la majoria de la seua acció en un personatge visiblement malalt caminant, i una aposta per l'absència de diàleg en gran part del metratge.


Abel Campillos



La guerra de Kosovo no ha acabat en la ment dels seus habitants, els quals reviuen els malsons del conflicte en el seu dia a dia. Zana (Antoneta Kastrati, 2019) és la lluita interna d'una mare que, després de perdre a la seua filla en la guerra es veu pressionada pel seu entorn familiar, compost de personatges molt ben definits en escassos minuts, els quals l'obliguen a tornar a quedar-se embarassada. A pesar dels evidents traumes que l'impedeixen dormir i mantenir-se corda, visitarà de manera igualment escèptica a metges, curanderos i embruixadors, mentre que el record de la seua filla li traumatitza a través de tot el procés.


La narració focalitzada en la seua protagonista es retorça a mesura que la ment i el somni de la mare es va complicant, acompanyada de petites escenes que, amb recursos molt senzills d'il·luminació i cinematografia, aconsegueixen transmetre el terror i la frustració que visiten la memòria de Zana.


Abel Campillos


Una grangera kosovar porta la seua vaca a beure aigua d’un toll, poc abans de descobrir que el líquid que s’acumula entre els matollars és realment la sang que brolla d’un tir al front de l’animal. Així comença Zana, un cru relat sobre les ferides obertes per la guerra de Kosovo en els seus habitants, especialment en Lume (la seua protagonista).


Malgrat el conflicte, la vida segueix al xicotet estat balcànic i la resta dels personatges de la narració exigeixen Lume que li puga donar un fill a Ilir, el seu marit. En canvi, la impossibilitat de celebrar el dol i enfrontar-se al seu passat agre no permet que la protagonista puga quedar-se embarassada. La seua preocupant infertilitat farà que la seua família recórrega a mètodes convencionals i propis de la superstició, empitjorant la fermesa mental de Lume.


A la pel·lícula, plantejada en tot moment des del punt de vista de Lume, hi serem testimonis de seqüències irreals però creïbles, desconeixent si es tracta de la realitat del film o dels torbats records, malsons i deliris de la protagonista. Un calvari per la ment de Lume amb una conclusió narrativa fàcil però justa per al desenvolupament del personatge.


Carlos Cuesta i Martínez

La luz contra la pantalla

Revista Luciérnaga   Cine, Series y más.