• Revista Luciérnaga

La Mostra de València: Dia 2


A Por la libertad (The End Will Be Spectacular, Ersin Çelik, 2019), som testimonis de les guerrilles entre els revolucionaris kurds i l’exèrcit turc i, més concretament, del setge a la ciutat de Diyarbakir entre els anys 2015 i 2016. En canvi, si per algun tret destaca aquesta pel·lícula és perquè està narrada a partir dels supervivents a l’atac ―que s’interpreten a si mateixos al mateix film―, proporcionant una versió subjectiva molt marcada i atorgant el film un caràcter considerablement vivencial que l’aproxima més a la crònica que a la recreació històrica.


El film tracta de ser un manifest polític, i ací radica el bon funcionament de la pel·lícula: el seu missatge és coherent i es llança amb la contundència i força d’una canonada, eclipsant per complet les possibles carències de l’aspecte visual de la pel·lícula. Els personatges es troben molt poc desenvolupats: el seu nom s’esmenta en molt poques ocasions al metratge i interactuen molt poc entre ells, fent que com espectadors tinguem dificultats per identificar-nos-hi.


En canvi, la seua funció no és ser caràcters independents sinó funcionar com un conjunt. Són els màrtirs que van caure davant l’exèrcit turc i la pel·lícula tracta més d’homenatjar i construir un relat fort ―la resistència i martiri dels herois del Kurdistan― que d’oferir uns personatges inoblidables. Por la libertad aconsegueix complir el seu objectiu sense aspirar a la perfecció formal, i amb això és més que suficient.


Carlos Cuesta i Martínez



Si Zana (Antoneta Kastrati, 2019) començava la seua narració amb un animal boví executat d’un tret al front; La viajante (Miquel Mejías, 2020) inicia el seu metratge amb la representació d’un escarabat que, malgrat els seus intents incansables per sortir de la botella de vidre en la que es trobava captiu, es queda romanent panxa per amunt sense poder avançar un sol centímetre. Com un Gregor Samsa que fa tard a la seua feina.

En la pel·lícula canària de Miquel Mejías, els insectes ―en les seues diferents formes: atrapats, en llibertat o moribunds― serveixen per a simbolitzar l’estat psíquic i anímic de la seua protagonista: Ángela, una entomòloga aficionada al cinema que emprén un viatge sense cap destinació per fer front a la mort de la seua mare.


I és que els insectes seran la nostra millor ferramenta per ubicar-nos al relat, ja que la implícita exposició narrativa del film de Mejías força l’espectador a llegir entre línies per comprendre el seu desenvolupament narratiu. A La viajante haurem d’aprendre a interpretar les seues papallones monarques, però també els seus silencis, els seus paranys boirosos o les escletxes alçades d’una terra ataronjada amassada per la sequera.

Per completar el subtil avanç de la narració, Mejías incorpora al film un domini excel·lent de la imatge. Els espais en què habita Ángela són cambres o paratges vaporosos, desdibuixats per un desenfocament que plena el plànol d’una sensació onírica i fantasiosa. Els moviments de càmera, sempre acompanyant la protagonista, ubiquen Ángela al centre de la narració, però alienada, escorada i desplaçada al mateix temps. Mostrant-nos que no té el control de la seua ventura. I és que resulta irònic: tots els personatges de La viajante tenen ànsia d’una infinitud, d’una plaent estabilitat a l’eternitat, sense saber ben bé què redimonis fer amb ella.


Carlos Cuesta i Martínez

La luz contra la pantalla

Revista Luciérnaga   Cine, Series y más.