• Revista Luciérnaga

La Mostra de València: Dia 3


Diuen que la música amanseix les feres, per tant què millor que un emotiu canon tocat per una banda militar per donar l’últim acomiadament a les gallines d’una granja avícola que seran portades a l’escorxador? Kala Azar (2020), de la directora grega Janis Rafa, planteja damunt la taula la necessitat de reflexionar de quina manera tractem els (nostres) animals. Així i tot, aquest necessari qüestionament perd gran part de la seua potència a causa del poc impacte emocional que genera la pel·lícula en l’espectador.


El film de Janis Rafa, amb una estructura narrativa considerablement poc convencional i fugint intencionadament de la linealitat o la resolució climàtica d’uns objectius, es narra a partir de tres punts de vista diferents. Per una banda trobem la parella protagonista: dos joves que treballen en una empresa crematòria de mascotes, agafant els cadàvers dels animals domèstics i tornant les cendres als seus amos. Per altra banda trobem Tassos, el pare de Penélope ―la jove de la parella―, que tracta en gran estima els seus gossos ―quasi humanitzant-los― i és el propietari de la granja avícola. Finalment, l’última perspectiva ens la dóna Obiz, un treballador a l’empresa de Tassos.


Amb aquesta tríada de personatges i les seues respectives mirades, la directora aprofita per a intercanviar de forma constant el seu protagonisme a les diferents seqüències. En canvi, açò juga en contra de la pròpia pel·lícula, ja que acaba donant lloc a una obra massa poc descriptiva per tractar-se d’un film coral i, al mateix temps, es queda lluny d’aconseguir que ens interessem per uns caràcters tan poc definits que no es guanyen l’interés de l’espectador.


Cadascun dels personatges, amb el seu particular tractament dels animals ―bé treballant amb ells amb la màxima diligència possible, bé amb la màxima permissivitat― aporta a construir una mena de reflexió al voltant de la nostra implicació moral amb els éssers de quatre potes i la resta de membres del món animal. Però, la diversitat de seqüències sense un propòsit clar i definit i la difícil ubicació al seu espai narratiu fan que el seu plantejament es quede buit i incomplet. Això sí, menció especial per la cruesa i explicitat insolent de les seues imatges i situacions; tan morboses en alguns punts que recorden al Lanthimos més provocador.


Carlos Cuesta i Martínez



Com has de reaccionar quan tot el món que t’envolta et pressiona perquè és el moment de què faces una cosa considerada com normativa? Eixe és el conflicte al qual s’enfronta Tereza, una jove croata de trenta-set anys que no es pot quedar embarassada. Inevitablement, el plantejament de Tereza37 (Danilo Serbedzija, 2020) ens pot recordar a altres pel·lícules vistes prèviament al festival com Zana (Antoneta Kastrati, 2019), però el resultat i finalitat d’ambdues pel·lícules és tan dispar que no hi ha gaire capacitat de relació.

Si l’obra kosovar tractava de ser un exercici pacificador que fera justícia als oblidats del conflicte que va solcar els Balcans a finals dels noranta, Tereza37 aporta una visió més centrada en la posició de la dona i les seues exigències a la societat sense entrar en posicionaments explícits.


Tereza és un personatge misteriós, però no perquè es troba poc definida ―com els caràcters principals de Kala azar (Janis Rafa, 2020)― sinó més aviat pel seu caràcter considerablement realista. La protagonista d’aquest film no se sent com un personatge construït amb unes intencionalitats determinades establertes per poder ajudar al desenvolupament d’una hipotètica narració. Més aviat tot el contrari, fent que de vegades els espectadors no siguem capaços de comprendre les seues reaccions. Tereza és imperfecta, aprén i respira a la pantalla; i nosaltres ho fem amb ella.


I aqueixa no és l’única virtut de la pel·lícula. Malgrat que el gènere de la pel·lícula ―el drama― es fa palés a diferents moments del metratge amb algunes seqüències que posen la pell de gallina, el film es permet canviar de registre sense cap mena de complexos. En qüestió de pocs minuts Tereza37, passa de les rialles als plors; i ho aconsegueix sense semblar abrupta o forçada, i tot gràcies a la naturalitat de cadascú de tots els seus caràcters ―característica present, com hem esmentat abans, a la protagonista però també als seus coetanis― i un desenvolupament narratiu fet amb molta gràcia. Per què negar-ho.


Carlos Cuesta i Martínez

La luz contra la pantalla

Revista Luciérnaga   Cine, Series y más.