• Revista Luciérnaga

La Mostra de València: Dia 4


Willow (Milcho Manchevski, 2020) és un duríssim drama sobre tres dones a Macedònia, una medieval i dues contemporànies, que no aconsegueixen quedar-se embarassades i el seu cos i la seua maternitat acaben sent una qüestió pública a ulls de les seues parelles i estranys.


Les tres històries interrelacionades per la temàtica, els sentiments i per llaços familiars són irregulars tant en temps com en interés i sembla que en la segona es conten tots els pensaments que el director i també guionista tenia sobre la temàtica, sent les altes dos apèndixs dels mateixos temes.


La seua gran virtut són els personatges, amb els quals empatitzes i perdones les seues frustracions i decisions, en especial de la parella protagonista amb la qual, amb unes encertadíssimes el·lipsis que ensenyen sols moments claus de la seua relació, es construeix una relació tendra i aparentment indestructible que la necessitat social d’una criatura enfonsa.


Abel Campillos


És inevitable, i fins i tot sa, que una societat es plantege quina educació s’està donant als seus menuts. I sembla que escau més a aquelles idealitzades com a models de vida perfecta. Favolacce (Damiano i Fabio D’Innocenzo, 2020) ens ubica en un barri residencial de classe mitjana a la perifèria d’una ciutat italiana ―que no cal especificar― per a mostrar-nos les imperfeccions i la malevolència que surten per les costures d’una vivència basada en les cases amb jardins davanters i piscines unflables rebaixades de preu.


En un exercici que ens pot recordar a la meravellosa Las vírgenes suicidas (The Virgin Suicides, Sofia Coppola, 1999), els germans D’Innocenzo fan palesa la deformitat de la forma de vida acomodada a partir de les ocurrències, actituds i accions empreses pels xiquets criats en aquest barri de ―aparent― conte. Xiquets models que, prematurament, descobreixen ―o, millor dit, es forcen a practicar― el sexe d’una manera crua, com imposada. Xiquets exemplars que coneixen quin paper ocupen a les relacions socials. O xiquets, amb resultats acadèmics impecables, que són capaços d’organitzar un atac terrorista que arrase el miserable veïnat. És a dir, xiquets comportant-se com adults. I, en l’altra mà, adults comportant-se com xiquets.


Pares i mares infantils, amb el cap ple de pardals, que sols pensen en la seua diversió panxacontenta. Referents que parlen de l’altre com si de fem es tractara. Adults distants, que no són coneixedors de les maquinacions dels seus fills. O que sols estan presents per al castic imminent. Pares envejosos, orgullosos i egocèntrics. Pares, en definitiva, que inevitablement crien bombes de rellotgeria.


El complicat plantejament d’aquesta problemàtica acaba semblant més que senzill, a causa d’un guió excel·lent ―el millor tret de la pel·lícula― que genera un desenvolupament narratiu que sembla una paròdia de si mateix. Aquest conte molest, incisiu i dolent que mostra que no tot va bé quan una família ideal sopa mentre mira una notícia d’un brutal assassinat a la televisió.


Carlos Cuesta i Martínez

La luz contra la pantalla

Revista Luciérnaga   Cine, Series y más.