• Revista Luciérnaga

La Mostra de València: Dia 5

Actualizado: nov 1


Definitivament, l'edició d'enguany de La Mostra de València és la de les protagonistes femenines. Unes dones que, a més, es troben en moments decisius de la seua vida, enfrontades a un abisme existencial que difícilment poden encarar. És el cas de Hana (Andrea Riseborough), personatge principal de Luxor (Zeina Durra, 2020) que, precisament, fa referència en la pel·lícula (encara que sense recordar l'autor) a la famosa frase d'Antonio Gramsci que diu que "El vell món es mor. El nou tarda en aparéixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres". Una cita gens casual, perquè tota la història que es retrata en Luxor gira al voltant d'eixa clivella entre passat i futur en la qual es troba Hana.


Aquesta mil·lenària ciutat egípcia, on s'assentava la mítica Tebas de l'Egipte faraònic, és l'escenari que figura al mateix temps com a passat, present i futur, i que té com a fil conductor a Sultan (Karim Saleh), arqueòleg i antiga parella de Hana. La trobada casual (o no tant) entre els dos representa la possibilitat de cosir d'una vegada la ferida del temps, i de superar el trauma de la guerra i la mort.


La directora egípcia Zeina Durra, en aquest segon llargmetratge de la seua carrera, es val dels imponents paisatges urbans i naturals de Luxor i de la seua potència com a espai espiritual per a descriure subtilment l'estat anímic de Hana, que només esbrinem en conversacions soltes per aquí i per allà, però al mateix temps podem intuir totes les emocions contingudes en el seu rostre, que només es manifestaran en un moment puntual, quan l'alcohol, el piano i el ball precipiten la catarsi. Luxor podria funcionar només com una bona campanya de promoció turística d'aqueixa meravellosa ciutat, però va més enllà i utilitza els seus espais com a metàfora de la reconciliació amb el passat i l'anhel per un futur millor.


Héctor Gómez


Si hi ha alguna cosa impossible en aquesta incerta vida, és recuperar el temps perdut. Els bons moments i els més dolents esdevenen tresors irrecobrables una vegada els hem viscut. I els primers amors, les primeres errades, les llàgrimes vessades i les rialles que tant de bo no hagueren finalitzat sols podran tornar a ser visitades als nostres records, tant compassius com cruels.


Això ho descobrirà Hana (Andrea Riseborough) quan torne a la ciutat egípcia de Luxor per realitzar un necessari descans espiritual en la seua feina com cirurgiana a la Guerra de Síria. El repòs de la tornada a aquella ciutat de somni es torbarà quan aparega en escena Sultan (Karim Saleh), arqueòleg amb qui va compartir una intensa relació amorosa durant els seus anys de joventut. La trobada amb l’anterior amant suposarà tot un repte per a Hana, que inevitablement haurà de fer front al seu passat per poder encarar el seu futur.


La definició i desenvolupament dels seus personatges principals serà el gran punt fort de Luxor. Al film egipci, els caràcters agafen forma a poc a poc, dibuixant-se amb mirades o xicotetes accions que ens obligaran a estar atents per poder concebre què els passa pel cap. Quines són les seues veritables intencions i anhels de millora. La resta d’elements ―des de la banda sonora o la fotografia fins al mateix escenari― de la pel·lícula es tinyen d’un bucolisme solament reservat per als mil·lenaris temples dels grans faraons.


Carlos Cuesta i Martínez

La luz contra la pantalla

Revista Luciérnaga   Cine, Series y más.