• Revista Luciérnaga

La Mostra de València: palmarés oficial


L’edició número 35 de La Mostra de València ens ha demostrat diverses coses. D’una banda, que és possible fer un festival presencial en temps de pandèmia, recolzant-se en unes mesures de seguretat que han estat presents en tot moment i en la responsabilitat del públic assistent. La cultura és segura, i el cine ho és encara més, per molt que parega que sempre ha de ser la primera víctima de les restriccions.


I, d’altra banda, l’edició d’enguany de la Mostra ens recorda que hi ha molt de cinema a descobrir en els països que ens envolten. La proposta de la selecció oficial ha tingut un nivell general molt alt, i les altres seccions han combinat pel·lícules més comercials amb altres més desconegudes i arriscades, amb especial atenció a una bona selecció de cinema valencià, que ha demostrat el seu bon estat de salut malgrat les seues endèmiques condicions de precarietat. A més, i tornant a la secció oficial, s'ha pogut veure un bon grapat de pel·lícules abordades des de la perspectiva de la mirada femenina, amb personatges forts enfrontats a circumstàncies difícils, en moltes ocasions relacionades amb la maternitat.


Palmarés


No obstant això, la pel·lícula que s’ha alçat amb la Palmera d’Or, reconeguda per tant com la millor del festival, ha sigut Favolacce. El film dels germans d’Innocenzo (millors directors del certamen) és un relat brutal sobre la incapacitat de comunicació intergeneracional, i sobre les misèries que s’oculten darrere de les xicotetes conquestes burgeses. Favolacce, com dèiem en la nostra crònica, proposa una interessant inversió entre els comportaments adults i infantils, amb xiquets que pensen i senten com a adults, i pares i mares que es comporten com xiquets. Trufada d’humor negre, la pel·lícula ens endinsa en un to cada vegada més obscur, i el seu final deixa un regust amarg que, encara així, resulta perillosament plausible.



La Palmera de Plata ha sigut per a la macedònia Willow (Milcho Manchevski), una història transversal en el temps de tres dones enfrontades a la tradició i a l’obsessió patriarcal de controlar el cos femení. I, finalment, la Palmera de Bronze ha recaigut en Por la libertad (Ersin Çelik), el relat en primera persona (protagonitzat per les persones reals que ho van patir) del setge de cent dies al qual van ser sotmesos els kurds per part de l’exèrcit turc en la ciutat de Diyarbakir el 2015.


Una altra pel·lícula reconeguda ha sigut l’algeriana Paysages d’automne (Merzac Allouache), la història d’una periodista que tracta de destapar una trama criminal que afecta l’hermètica casta dominant del seu país. El film s’ha emportat el premi al millor guió i a més ha sigut l’escollida per À Punt per "promoure els valors d’integració social, civisme, cooperació i pau".


En la categoria interpretativa, el premi a millor actriu ha sigut per a Adriana Matoshi per Zana, per encarnar a una dona que tracta de quedar-se embarassada després d’haver perdut a la seua filla en la guerra de Kosovo. La millor interpretació masculina ha sigut la de Firas Nassar per Between Heaven and Earth, la pel·lícula palestina que mescla una història de (des)amor amb la situació política i social del seu territori. Finalment, en els apartats tècnics ha destacat la portuguesa Mosquito, el relat iniciàtic i brutal d’un jove soldat destacat a Moçambic durant la Primera Guerra Mundial, que s’ha endut els premis a millor fotografia i millor banda sonora.


Acaba així l’edició més atípica de La Mostra de València, marcada per un context inèdit però que, malgrat això, ha sigut capaç de mantenir-se com una opció cinematogràfica de primer ordre i ser un exemple que demostra que la cultura és un reducte de pau en temps d’incertesa.

La luz contra la pantalla

Revista Luciérnaga   Cine, Series y más.