• Héctor Gómez

Tragèdia i perdó


Prop del final del metratge de L'ofrena (Ventura Durall, 2020), el personatge protagonista, Jan (Àlex Brendemühl), extrau la targeta de visita d'un notari d'entre les pàgines de l'Odissea d'Homer. Més enllà de la referència evident a Ulysses Chest -l'empresa que el mateix Jan ha fundat, i que es dedica a entregar últimes voluntats a familiars i amics de persones recentment mortes-, que pren el nom del protagonista de la gran obra homèrica, aquest xicotet gest engloba el sentit general de la pel·lícula, concebuda com una gran tragèdia grega en la qual no falten les passions exaltades, els secrets familiars i, en última instància, un sentit fatalista de l'existència que marcarà l'esdevenir de cadascun dels seus personatges.


Els antics grecs, especialment Aristòtil, distingien tres elements clau en la retòrica, el mecanisme clau per a dominar el llenguatge i construir així un sistema de pensament i de relació interpersonal que continua vigent en els nostres dies. Un d'aqueixos tres elements és el pathos, que en l'àmbit artístic serveix per a definir aquelles expressions íntimes del representat que generen una emoció en qui les contempla. Habitualment, el pathos es contraposa a l'ethos, que es refereix al costum, a la manera de ser, al caràcter de cada persona. Així, el pathos podria expressar-se com l'explosió puntual, l'emoció desenfrenada que desperta la reacció en l'altre. D'aquí ve que hàgem adoptat el terme patètic (relatiu al pathos) per a referir-nos al que genera sentiments de tristesa o compassió, encara que també comporte un matís pejoratiu que ens faça allunyar-nos del subjecte patètic, al qual deixem revolcar-se en la seua pròpia misèria com si aquesta fora alguna cosa que hauria de romandre oculta, com una cosa obscena (per emprar ací un altre terme grec que hem assimilat, referit al que roman literalment "fora d'escena"). El nostre món tolera cada vegada menys les expressions del pathos, considerades com a eixides de to que expressen algun tipus de trastorn histèric, condemnant a aquells que les manifesten a un sentiment de culpa i a una autocensura que moltes vegades es tracta amb teràpia o fins i tot amb medicació.


En L'ofrena, sense anar més lluny, trobem diversos moments en els quals el pathos s'expressa com un torrent que ho arrasa tot. I és que el film de Ventura Durall es construeix entorn de la dualitat entre ethos i pathos, entre la cara que mostrem davant el món i la que roman oculta sota tones d'autocontrol, educació social i pastilles. I si no, que li ho diguen a Violeta (Anna Alarcón), una terapeuta -curiosament- que amaga sota una vida aparentment normal i idíl·lica (una bona casa, un treball de prestigi, dos fills de galtes rosades i un marit (Pablo Molinero) que assumeix les tasques tradicionalment reservades a les dones a la casa o la cura dels xiquets amb absoluta naturalitat) un passat ple de dolor que ressorgirà amb força quan reba la visita en la seua consulta de Rita (Verónica Echegui), i s'òbriga la caixa dels trons -una altra vegada la mitologia grega- per a posar la seua vida potes enlaire. És en aquest moment quan Durall posa en joc la narració paral·lela entre el moment present i aquell estiu de fa dues dècades quan Jan i Violeta eren dos adolescents (Josh Climent i Claudia Riera) convençuts que l'única cosa que necessitaven era una moto i a ells mateixos per a ser absolutament feliços.


No obstant això, les coses no solen eixir com un les imagina, i les accions que emprenem tenen conseqüències en el futur, i no sols per a nosaltres mateixos sinó també per a aquells als qui els afecten. Per això, L'ofrena es construeix viatjant cap al passat i avançant des d'allí per a intentar entendre el trauma de Violeta i l'obsessió de Jan per recuperar el contacte amb ella vint anys després. Al contrari que Rita, la seua esposa, una dona volcànica, visceral, patètica (en tots els sentits del terme), que mostra una evident i patològica necessitat d'afirmar-se en virtut de la seua dependència cap a una figura masculina poderosa, Jan, pel contrari, és un home moderat, fred, que sembla carregar sobre els seus muscles, com Atles, amb tot el pes de l'univers. Aqueix contrast entre explosivitat i contenció té el seu reflex especular en la relació entre la retreta Violeta i el seu simpàtic marit Nico, figurant aquest i Rita com els cònjuges putatius d'una parella que mai ha deixat arrere aquella relació juvenil que marcaria les seues vides per sempre amb la tristesa en el cas d'ella i la culpa en el cas d'ell.


La tragèdia grega solia culminar amb el càstig dels seus protagonistes, que generalment eren castigats pels déus després de reconéixer els seus errors, del que es desprén un ensenyament moral que permet als espectadors seguir avant amb les seues vides d'una forma més edificant. En el cas de L'ofrena, com a bona tragèdia que aspira a ser, els personatges no troben una altra redempció que no siga la que passe per enfrontar-se al trauma mirant-lo directament als ulls. Només així és possible estroncar les ferides i obtindre el perdó, sense importar el preu que calga pagar per això.



La luz contra la pantalla

Revista Luciérnaga   Cine, Series y más.