• Héctor Gómez

Sense remordiments


Pensant de quina manera començar aquest text, m'ha vingut a la ment la famosa escena d'Espartaco (Spartacus, Stanley Kubrick, 1960) en la qual Laurence Olivier i Tony Curtis comparteixen un relaxant bany mentre aquell, el poderós Craso, li pregunta al seu servent Antonino si li agraden les ostres o els caragols (snails or oysters). Més enllà de l'evident doble sentit de la qüestió (que va provocar que l'escena es retallara i no es recuperara fins als anys noranta), he pensat en aquest moment icònic perquè exemplifica a la perfecció com hem naturalitzat totalment l'anglés a l'hora de pensar en el cinema. És a dir, la nostra educació cinèfila ha passat per donar legitimitat a personatges que parlen en anglés, siga en la Roma imperial, l'antic Egipte o qualsevol país d'Europa que no siga el Regne Unit, per molt que, per alguna estranya concessió, els personatges russos o alemanys parlen un anglés amb un accent molt marrcat.


Això, òbviament, és conseqüència de l'hegemonia social, econòmica i cultural del món anglosaxó, que ha establit el patró pel qual es mesuren els productes de consum arreu del món i la llengua ecumènica en la qual es transmeten. No obstant això, cal insistir que si els vikings o els membres de la resistència francesa al nazisme parlen en anglés a les pel·lícules no és més que per una convenció arbitrària i que, per tant, és susceptible de ser substituïda per qualsevol altra llengua. No és fàcil, això si, lluitar contra els costums i les expectatives del públic, i sense anar més lluny no estaria de més preguntar-se com hauria sigut la trajectòria comercial de La pasión de Cristo (The Passion of the Christ, 2004) o Apocalypto (2006) si Mel Gibson no haguera insistit a rodar-les en arameu, llatí o maia, per molt que resulten molt més fidels a l'època que representen.


I és que, com sempre, la tria d'una llengua o una altra és una qüestió política. I en el cas de llengües que, com el valencià, només són oficials en una part d'un estat que ja té una llengua majoritària com és el castellà, encara més. Per això, un exercici com el que fa Un cercle en l'aigua (Vicent Monsonís, 2020) és doblement valent i encomiable. Doblement perquè, d'una banda, presenta la pel·lícula exclusivament en valencià, amb un equip tècnic i artístic valencià i producció també valenciana i, d'una altra banda, perquè ho fa per a contar un relat que res té a veure amb la nostra història i el nostre tarannà, demostrant així que les històries no tenen, ni de lluny, un idioma oficial, sinó que poden ser abordades des de qualsevol aproximació.

El cinema valencià és, per definició, un cinema precari, que no té a l'abast els mitjans, les infraestructures i el suport d'altres filmografies de l'estat espanyol, per no parlar de les d'altres països. Això pot explicar com, en moltes ocasions, el cinema valencià mire cap al seu melic a l'hora de contar històries properes i senzilles, que d'alguna manera reivindiquen la nostra cultura i el nostre lloc en el món. Però, lluny d'aquestes consideracions, Un cercle en l'aigua s'atreveix a convertir diversos territoris del nostre país en el Londres de finals del segle XVI, i posa un gran esforç de disseny de producció, art i vestuari per tal de recrear una època llunyana en el temps i en l'espai. Així, no hi ha res de valencià en una producció cent per cent valenciana, perquè no cal esperar que els anglesos o els nord-americans siguen els únics legitimats a parlar sobre William Shakespeare.


Un cercle en l'aigua adapta l'obra teatral La estancia, escrita i estrenada per Chema Cardeña (que ací exerceix també com a coguionista) el 1995, de la qual Vicent Monsonís es considera un gran admirador, com també ho és d'altre llibret de Cardeña com Matar al rey, que adaptà al format de llargmetratge en 2016. Un cercle en l'aigua, la pel·lícula, és clarament deutora del text de partida, quedant palés pel caràcter teatral dels seus diàlegs i la presència de localitzacions molt reduïdes, quedant tot el producte supeditat al tour de force interpretatiu dels seus dos protagonistes, William Shakespeare (Ricardo Saiz) i Christopher Marlowe (Raul Navarro), dels quals cal destacar l'enorme esforç de defensar un text tan complex en valencià sense ser valencianoparlants, cosa que dóna encara més relleu a la seua interpretació.


Com ja succeïra en l'obra teatral, Un cercle en l'aigua fabula al voltant de la famosa Teoria Marlowe, que diu que aquest va ser l'autor vertader de la majoria de les grans obres atribuïdes a William Shakespeare i que, més enllà encara, podria ser ell el mateix Shakespeare. La pel·lícula planteja la relació oscil·lant entre Shakespeare, jove actor amb ínfules de dramaturg, i el seu admirat Marlowe, poeta consagrat d'equívoca vida i relació ambigua amb l'autoritat. Al llarg de la seua relació, alternen la seua posició de dominador i dominat, i mai no queda clar qui està aprofitant-se de qui, fins que el film arriba a un desenllaç sorprenent que posa en qüestió tot el que havíem vist fins al moment. En definitiva, Un cercle en l'aigua és un bon exemple de cinema valencià de vocació cosmopolita, que fuig de camins senzills i llocs comuns i planteja un producte més que digne del qual ens podem sentir ben orgullosos.

La luz contra la pantalla

Revista Luciérnaga   Cine, Series y más.